📰 Arxiu Digital Caldes de Montbui

Balneari broquetas, marti lutero, carrer major, arceda ganiveter, peixateria simoneria, avinguda pi i margall, gasoses safont, centre democràtic i progressista, el vell groc (alias), el comas, el voltà, el torras, el segarra, el santo, la maria del centre, sr. Harvey, sra. Juanita. Mister enric payne, carrer buenos aires, comité antifeixista local, franco, cal senyor pepito, l'avenç, la torre del maynou, concili vaticà segon", historia, religio, estrangers, termalisme, balnearis, educacio, basede, cinema?, centre democratic, guerra, revolucio, franco, l'autor es proposa fer un exhaustiu article sobre l'inici de la comunitat evangelica (popularment coneguts com els protestants) a caldes. L'autor adverteix que tota la informació la ha aconsegut de manera oral i per records familiars, ja que no ha trobat cap referència escrita. Comença relatant que l'any 1870, el pastor evangèlic mister lawrence va venir a l'estat espanyol procedent d'anglaterra i a part de vendre biblies protestants, treballava a l'empresa anglo-canadenca que instalava les primeres línies ferries a l'estat. Degut a l'èxit de la venda de les biblies, les seves filles, també vingueren a espanya acompanyats dels seus marits. Tots plegats es beneficiaren de l'aperturisme que es va iniciar a espanya amb la \gloriosa\" de 1868. El destí va voler que mister lawrence vingués a caldes per tal de curar el seu reumatisme i es va establir al balneari broquetas vers l'any 1873. L'entusiasme i el temperament de mister lawrence va fer que es crees a caldes la primera comunitat evangèlica. Recorda que fins la primera república (1873) no es va legisrar la instrucció pública i no hi havia un ensenyament oficial. El resultat era un analfabetisme d'un 80%. Veient la situació, aquells evangelistes, seguidors de lutero, feren a caldes la primera escola destinada a classes populars. Inicialment l'escola estava ubicada al carrer major (on l'any 1977 hi havia el \"taller de cuchilleria arceda\"). Passant un temps després al local del mateix carrer que fins fa popc (1977) ocupava la peixateria simoneria. Finalment. A principis del segle xx, es va establir a l'avinguda pi i margall (lloc on al 1977 hi havia gasoses safont). L'escola va funcionar molt bé malgrat les reticències d'alguns a que els seus fills fossin instruits per heretges estrangers. Resultant que molts calderins hi aprengueren les primeres lletres a aquell singular col·legi. L'autor descriu vàries anecdotes: els alumnes pagaven 10 centims per setmana, el preu incloia el material pedagògic. També feren classes gratiutes i nocturnes per adults. Els diumenges passaven sessions de diapositives, tota una experiencia en uns anys que encara no hi havia cinema. Sembla que foren poques les famílies que acabaren abraçant la fe protestant, però si que s'anconseguí crear un petit nucli a caldes, un nucli que encara existeix malgrat totes les pressions, boicots i entrebancs que han tingut de soportar al llarg de la història. En un punt, l'autor destaca la coincidència en el temps del naixement de l'ensenyament protrestant i de la fundació del centre democràtic i progressista. Afirma que hi hagué una influència mútua, ja que molts dels fundadors del centrre havien rebut l'ensenyament a l'escola evangèlica tot i no abraçar aquella religió. Recorda alguns personatges que aquells temps feren de pont (noms propis). Hi hagué un llarg parentesi des del tancament de l'escola i l'aparició del matrimoni format per mister harvey i la seva esposa juanita. El reduit nucli d'evangelistes calderins es situava al carrer buenos aires i adjacents. Amb l'esclat de la guerra civil, l'esglesia catòlica fou perseguida durant el periode de revolució, en canvi, els evangelistes pogueren continuar amb els seus cultes religiosos. Ni el comité antifeixista local ni els més revolucionaris no varen interrompre el culte evangelista. En canvi, amb la victòria dels nacionals, franco va prohibir el seu culte, que pervisqué en domicilis particulars. Uns domicilis que canviaven per no ser descoberts. També són aillats del cementiri. El sr. Harvey i espopsa han de marxar a anglaterra. Durant aquel temps es va produir la mort d'un evangelista i hi hagueren disputes ja que la \"autoridad\" no volia permetre que un heretge fos passejat pels carrers centrics després de mort. També descriu les dificultats que hagueren de patir els evangelistes que es volien casar pel civil o els nens que no eren admesos a les escoles religioses, entre d'altres coses, per no estar bajejats. Aquells nens hagueren de fer l'ensenyament a cal sr. Pepito i a l'avenç. Amb la victòria dels aliats a la segona guerra mundial, franco es va veure obligat a afluixar la pressió contra els protestants i pogueren fer els seus cultes, però discretament i sense cridar l'atenció. Aleshores mister harvey la seva esposa pogueren tornar. Els protestants calderins els hi havien guardat tots els seus bens. El matrimoni harvey vivia a la \"torre del maynou\". La situació no es va normalitzar del tot fins l'arribada del concili vaticà segon. Tot i que encara tingueren problemes en ser acusats d'alterar l'ordre públic. Amb la inauguració de l'actual capella evangèlica, a la que hi assistitren les autoritats locals, els coses es normalitzaren del tot i s'acabà amb el cementiri segregat i el pas dels enterraments per carrers secundaris. L'autor dóna les gràcies a les families evangèliques de la localitat i en especial a eva casabayó codina per l'atenció i per les dades facilitades per aquest treball"